Els trobadors en la poesia catalana contemporània centren la quarta conferència del cicle Els trobadors a Catalunya.

L’Institut d’Estudis Catalans ha acollit una nova sessió del cicle Els trobadors i Catalunya, amb les intervencions de Francesco Ardolino, doctor en filologia catalana, professor a la Universitat de Barcelona, i Susanna Rafart, poetessa, narradora, assagista i traductora, que han reflexionat sobre la pervivència de la tradició trobadoresca en la poesia contemporània. L’acte ha estat inaugurat per Meritxell Simó, directora del projecte Corpus des Troubadours (IEC/UAI) i membre de la Secció Històrico-Arqueològica, que ha contextualitzat la importància del cicle com a espai de divulgació científica i cultural.

Rafart ha aprofundit en la naturalesa de la creació poètica, tot evocant el conte El espejo y la máscara de Jorge Luis Borges per defensar que «la tècnica i la perfecció formal no ho són tot en poesia; cal un punt d’irracionalitat», amb el qual el poeta trasbalsa, des de la seva perifèria i «destrueix tot allò que és ordre i imposició amb la força de la paraula».

En aquest marc, s’ha destacat la figura del trobador occità Jaufré Rudel (1113-1170) i la seva poètica de «l’amor de lluny», un amor impossible que creix en la distància. Aquesta concepció introdueix una nova manera d’entendre l’absència com a motor creatiu i pretext d’escriptura. Anteriorment, l’absència era causada per un abandonament, com en el cas de les Heroides, d’Ovidi, explica Rafart, i, afegeix que «en la tradició literària, són les dones les que esperen; en aquest sentit, Rudel és un personatge feminitzat, perquè tota la seva escriptura s’articula al voltant d’aquesta absència».

Rudel també explora la irracionalitat a través del fenomen del nomadisme, entès «com una forma de moviment que genera multiplicitat i desafia les estructures fixes», ha explicat la poetessa. «El viatge és un camí on posar en relleu el que és divers, tal vegada el que és monstruós, que és mirall de la nostra societat més endreçada. La itinerància implica un espai difús, un espai contrari a la llei», ha subratllat Rafart.

La conferència s’inscriu en el projecte Corpus des Troubadours, que té com a objectiu donar a conèixer la importància del llegat trobadoresc a Catalunya, tant en el seu context medieval com en les seves reinterpretacions modernes i contemporànies. El cicle Els trobadors i Catalunya continuarà fins al juny, amb una darrera sessió dedicada a la cançó de dona a la Catalunya medieval, el pròxim 18 de juny, a l’IEC.

El professor i membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC va ser reconegut per la seva dilatada trajectòria dedicada a l’estudi del passat medieval de Catalunya i a la seva projecció internacional.

Paul Freedman va pujar a l’escenari de la Sala Oval del MNAC per recollir el Premi Internacional J. B. Cendrós el passat divendres, en el marc de la celebració de la Nit de les Lletres Catalanes. L’actor Moha Amazian i l’escriptora i traductora Mara Faye Lethem li van fer entrega del guardó davant els aplaudiments del públic assistent, format per autors i autores, traductors, editors, llibreters, bibliotecaris i representants institucionals. En el seu discurs d’agraïment, Freedman —membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC— va destacar el seu vincle amb Catalunya: «Aquesta cerimònia demostra fins a quin punt he gaudit de la llengua i la literatura catalanes». Freedman, que va treballar als arxius de Vic i de Barcelona gràcies a una beca predoctoral, va agrair «els esforços i assoliments dels escriptors i artistes catalans, que han estat per a mi una inspiració».

De Nova York a Vic: Freedman «ha contribuït decisivament a renovar la interpretació de la història catalana, tot situant-la en els grans debats europeus», segons el jurat

Paul Freedman és professor d’història a la Universitat Yale dels Estats Units. La seva docència i recerca s’han centrat en la Catalunya medieval, en particular, en la pagesia, la història de l’església i, més recentment, la historiografia. El seu darrer llibre es titula The Splendor and Opulence of the Past: Studying the Middle Ages in Enlightenment Catalonia (2024), i serà publicat en català el 2028.

També ha escrit extensament sobre gastronomia i cuina moderna medieval. Durant l’últim any, ha estat nomenat membre honorari (estranger) de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició.

El jurat —format per Antoni Bassas, Albert Royo, Laura Cendrós, Josep Gifreu, Elena Jiménez, Mar Aguilera i Mary Ann Newman— ha reconegut la dilatada trajectòria dedicada a l’estudi del passat medieval de Catalunya i a la seva projecció internacional. Des dels seus primers llibres, Freedman ha contribuït decisivament a renovar la interpretació de la història catalana, tot situant-la en els grans debats europeus.

No és menor la seva tasca de professor, en què ha format generacions d’estudiants en el coneixement de l’edat mitjana europea i catalana.

Finalment, el jurat també ha lloat la seva obra, que «es distingeix pel rigor i per una mirada original que trenca tòpics i revela la vitalitat i complexitat de la tradició històrica catalana, dins i fora del país».

Aquesta visió, amatent i erudita, es desplega sempre en un diàleg amorosívol amb les millors ments del país, tant contemporànies com de temps llunyans.

Les publicacions de Paul Freedman a l’IEC es poden consultar a l’IEC Obert, així com les referències a la seva persona.

La Nit de les Lletres Catalanes

El Premi Internacional J. B. Cendrós, amb una dotació de 3.000 € va ser un dels dotze premis que es van lliurar a la gala de la Nit de les Lletres Catalanes, organitzada per l’IEC i Òmnium Cultural, amb el suport de 3Cat, la Institució de les Lletres Catalanes, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona.

Celebrada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, la gala va ser una celebració per a reivindicar la potència, la vitalitat i el prestigi de la literatura catalana, amb l’objectiu d’ampliar la comunitat lectora en català.

Va dedicar la seva vida a l’estudi del naixement cultural de Catalunya a través de textos produïts entre els segles IX i XII. Era membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.

«La gènesi medieval de Catalunya és complexa i original; no respon a cap determinisme i no és el fruit d’una conquesta o d’una immigració. El naixement de Catalunya marca el terme d’una evolució domèstica, de la construcció d’una identitat col·lectiva que expressava no una oposició als seus veïns, sinó la consciència precoç d’una realitat sociològica nascuda de les condicions històriques o geogràfiques, construcció original menys en la seva forma que en la seva precocitat, imposada per les circumstàncies.» Michel Zimmermann escrivia aquestes línies l’any 2022 com a part d’un article publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXXIII.

Eminent catalanòfil, Zimmermann va morir el passat 13 de març als vuitanta-vuit anys. Com a investigador de la Catalunya del període comtal formava part amb els seus mestres P. Wolff i P. Bonnassie, de l’anomenada «escola de Tolosa».

Va ser professor a la Sorbona, professor d’història medieval a la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines (1993-2002) i autor d’un centenar de treballs. Va redactar dos capítols de Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil (1991) i diversos estudis sobre Gerbert; va dirigir la redacció de Les sociétés méridionales autour de l’an mil: répertoire des sources et documents commentés (1992) i va assumir la coordinació del col·loqui Auctor et auctoritas: Invention et conformisme dans l’écriture médiévale (2001). El 2019 va publicar Naissance de la Catalogne (VIIIe-XIIe siècle), traduït al català amb el títol de Naixement de Catalunya, que va obtenir el Premi Santiago Sobrequés i Vidal.

Les publicacions de Michel Zimmermann a l’IEC i les referències a la seva persona es poden consultar a l’IEC Obert.

La Societat Catalana d’Estudis Històrics repassa l’evolució de la participació femenina als Jocs Olímpics i alerta que «el risc és tornar enrere».

No cal remuntar-se a temps pretèrits. Als darrers Jocs Olímpics d’hivern a Milà-Cortina, l’esquiadora estatunidenca Lindsey Vonn —que va guanyar l’or olímpic a Vancouver 2010— va generar titulars i polèmica a les xarxes per voler competir amb quaranta-un anys i una lesió de genoll. Tot i els avenços que s’han aconseguit els darrers anys, les dones continuen tenint-ho difícil a l’esport d’elit. A més, a les xarxes socials tornen a aparèixer missatges d’èpoques passades sobre «el físic masculinitzat» que es creien superats. Les participants en la jornada Olímpiques. Pioneres de l’esport català van deixar clar que, en el món de l’esport, també queda camí per recórrer per a arribar a la igualtat real.

Les portes de les Olimpíades es van obrir per a les dones el 1900, a París. Des d’aleshores i fins als Jocs Olímpics de París 2024, el camí de la participació femenina a l’esport d’elit ha estat ple de sotracs. Xavier Pujadas Martí, professor catedràtic de la Universitat Ramon Llull, va recordar l’evolució de l’esport femení a Espanya i Catalunya des del 1890 al 1939 i va remarcar la progressiva evolució d’un discurs en què primer l’esport es veia com «un instrument per a millorar la maternitat» a pràctiques més relacionades amb la salut i la competició.

Amb tot, l’època de la República va servir per a trencar motlles. El més dur va arribar després, durant el franquisme, perquè tots els avenços aconseguits es van revertir i es van prohibir els esports que «masculinitzaven» les dones. De fet, se les obligava, fins i tot, a jugar amb faldilla, malgrat la incomoditat que representava, tot i que se les enginyaven per dur pantalonets a sota, va explicar Dolors Ribalta, professora de la Universitat Ramon Llull, il·lustrant-ho amb un extracte d’una entrevista a Lluïsa Giró (1921-2015), jugadora de basquetbol catalana, gravada el 2014.

La professora va subratllar l’avenç que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, en què hi havia 9.356 atletes i hi van participar 2.704 dones. Però tot i que allò va permetre «encetar el camí de l’equilibri, encara estem fent mans i mànigues per a arribar on volem», va insistir.

En aquest mateix sentit, Carme Bastida, directora del Consell Català de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, va remarcar que cal fer entendre a la població que «això no va de dones contra homes» i que «cal treballar conjuntament per la igualtat». Susanna Soler, professora catedràtica de l’INEFC, va afegir-hi un matís important: sembla que a les dones se’ls exigeixi «un plus» per a poder arribar al mateix lloc que els homes. «Jo vull arribar als llocs sense haver de ser ni valenta ni empoderada, perquè els homes tenen dret a ser mediocres», va sentenciar.

Respecte de l’actualitat, tot i que és cert que les xarxes socials han democratitzat l’accés a molts esports, les participants de la taula rodona també van alertar dels missatges d’extrema dreta que hi circulen cada cop amb més intensitat, i de l’augment de la pressió estètica. En aquest sentit, Carme Bastida també va assenyalar el biaix dels algoritmes i la pèrdua de la capacitat d’anàlisi que provoquen els agents d’intel·ligència artificial.

«Tenim grandíssimes esportistes, però queden molts reptes per a assolir», va assenyalar Mercè Morales, presidenta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Un desig de les participants? Que d’aquí a deu anys la igualtat no sigui un tema de debat, perquè ja s’hagi normalitzat.

La Societat Catalana d’Estudis Històrics recorda la capacitat de mobilització dels pagesos de remença de l’edat mitjana.

Constitueixen un element fonamental per a comprendre la història social i econòmica de la Catalunya medieval. Però, curiosament, la seva lluita, que va marcar un precedent en la defensa dels drets pagesos, també ressona en la Catalunya actual. El curs Els remences catalans: terra, revolta i llibertat a l’edat mitjana, que es va cloure el 3 de març a l’IEC, posa llum a aquesta figura que reflecteix les tensions socials i econòmiques del món rural català.

«És un cas únic a Europa», va comentar Rosa Lluch Bramon, historiadora i professora de la Universitat de Barcelona, encarregada d’impartir el curs. «És cert que no van aconseguir tot el que pretenien, però les seves demandes han esdevingut un referent per a molts i són esmentats en discursos per part de polítics de diferents ideologies», afegeix.

Els remences eren homes i dones catalans que pertanyien a una senyoria feudal. Si volien marxar d’aquesta senyoria havien de pagar la seva llibertat al senyor, que evidentment no els ho posava fàcil. A banda d’aquesta obligació, en tenien d’altres conegudes com a «mals usos», que els deixaven sense terres i béns si no tenien descendència, no feien testament o se’ls cremava el mas.

En aquestes condicions, després d’anys de servitud, a mitjan segle XV van començar a organitzar-se i a reclamar la seva llibertat davant dels reis catalans. Finalment, van aixecar-se en armes contra els senyors el 1462 i, de nou, el 1484 perquè volien la llibertat sense perdre els drets ni el potencial econòmic que havien aconseguit. A més a més, també volien tenir les mateixes capacitats polítiques que la resta de la societat.

«No van aconseguir totes les seves peticions, però sí que guanyen la llibertat», insisteix Rosa Lluch, que també destaca que «a la major part dels territoris europeus se’ls esclafa amb molta violència, però a Catalunya aconsegueixen fer escoltar els seus reclams».

Potser per aquesta raó, el 2013, la UNESCO va reconèixer la seva lluita i va inscriure el Llibre del Sindicat Remença de 1448 al Registre de la Memòria del Món.

Així doncs, el curs de cinc dies de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ha permès repassar què era un mas durant els segles medievals i com es va imposar la servitud mentre es feudalitzava el territori, què implicava ser remença, tots els canvis que es van produir des del segle XI fins al segle XV, i com els remences van construir una ideologia de lluita, van intentar negociar, van agafar les armes i van acabar pactant. Tot plegat amb documents de l’època de diversos llocs del territori català.

Lluch es mostra satisfeta de l’acollida del curs, que es podia seguir presencialment i en línia, i subratlla que la memòria dels remences continua viva avui dia amb la lluita dels pagesos, que «quan s’organitzen, aconsegueixen el que volen».