No cal remuntar-se a temps pretèrits. Als darrers Jocs Olímpics d’hivern a Milà-Cortina, l’esquiadora estatunidenca Lindsey Vonn —que va guanyar l’or olímpic a Vancouver 2010— va generar titulars i polèmica a les xarxes per voler competir amb quaranta-un anys i una lesió de genoll. Tot i els avenços que s’han aconseguit els darrers anys, les dones continuen tenint-ho difícil a l’esport d’elit. A més, a les xarxes socials tornen a aparèixer missatges d’èpoques passades sobre «el físic masculinitzat» que es creien superats. Les participants en la jornada Olímpiques. Pioneres de l’esport català van deixar clar que, en el món de l’esport, també queda camí per recórrer per a arribar a la igualtat real.

Les portes de les Olimpíades es van obrir per a les dones el 1900, a París. Des d’aleshores i fins als Jocs Olímpics de París 2024, el camí de la participació femenina a l’esport d’elit ha estat ple de sotracs. Xavier Pujadas Martí, professor catedràtic de la Universitat Ramon Llull, va recordar l’evolució de l’esport femení a Espanya i Catalunya des del 1890 al 1939 i va remarcar la progressiva evolució d’un discurs en què primer l’esport es veia com «un instrument per a millorar la maternitat» a pràctiques més relacionades amb la salut i la competició.

Amb tot, l’època de la República va servir per a trencar motlles. El més dur va arribar després, durant el franquisme, perquè tots els avenços aconseguits es van revertir i es van prohibir els esports que «masculinitzaven» les dones. De fet, se les obligava, fins i tot, a jugar amb faldilla, malgrat la incomoditat que representava, tot i que se les enginyaven per dur pantalonets a sota, va explicar Dolors Ribalta, professora de la Universitat Ramon Llull, il·lustrant-ho amb un extracte d’una entrevista a Lluïsa Giró (1921-2015), jugadora de basquetbol catalana, gravada el 2014.

La professora va subratllar l’avenç que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, en què hi havia 9.356 atletes i hi van participar 2.704 dones. Però tot i que allò va permetre «encetar el camí de l’equilibri, encara estem fent mans i mànigues per a arribar on volem», va insistir.

En aquest mateix sentit, Carme Bastida, directora del Consell Català de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, va remarcar que cal fer entendre a la població que «això no va de dones contra homes» i que «cal treballar conjuntament per la igualtat». Susanna Soler, professora catedràtica de l’INEFC, va afegir-hi un matís important: sembla que a les dones se’ls exigeixi «un plus» per a poder arribar al mateix lloc que els homes. «Jo vull arribar als llocs sense haver de ser ni valenta ni empoderada, perquè els homes tenen dret a ser mediocres», va sentenciar.

Respecte de l’actualitat, tot i que és cert que les xarxes socials han democratitzat l’accés a molts esports, les participants de la taula rodona també van alertar dels missatges d’extrema dreta que hi circulen cada cop amb més intensitat, i de l’augment de la pressió estètica. En aquest sentit, Carme Bastida també va assenyalar el biaix dels algoritmes i la pèrdua de la capacitat d’anàlisi que provoquen els agents d’intel·ligència artificial.

«Tenim grandíssimes esportistes, però queden molts reptes per a assolir», va assenyalar Mercè Morales, presidenta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Un desig de les participants? Que d’aquí a deu anys la igualtat no sigui un tema de debat, perquè ja s’hagi normalitzat.